Història

La vall de la Vansa i Tuixent ha estat poblada des de temps prehistòrics, almenys des del tercer mil·lenni aC: ho posen de manifest els dolmens encara existents, a les Masies d’Ossera i al Coll d’Arnat, i les restes de l’explotació minerometal·lúrgica d’El Goleró, a uns 2.000 metres d’altitud de la serra del Cadí. Es desconeix pràcticament tot d’aquestes primeres comunitats que van poblar la vall, però es tractaria de petits grups sedentaris, amb dedicació a una agricultura i ramaderia elementals, que posteriorment formarien part d’un àmbit cultural iberobasc.

La dominació romana de la vall ha quedat reflectida en el nom d’una localitat, Cornellana, que derivaria d’una vila de Corneli. La indubtable presència romana en aquesta zona del Pirineu (les vies de comunicació, la continuació dels treballs a El Goleró o l’activitat comercial) no s’hauria traduït en un efectiu procés de romanització. Les estructures socials i econòmiques d’origen tribal preromà, així com l’idioma, s’haurien mantingut sense gaires canvis i això explica la pervivència de tants topònims d’arrel basca. De fet, l’expansió del llatí es va produir amb la cristianització de les valls, arran de la creació del bisbat d’Urgell a començament del segle VI.

Després de la dominació visigòtica, és gairebé segur que la vall, com la resta de valls i serralades del Pirineu, va estar sotmesa als musulmans, encara que no fos ocupada de manera permanent. La vall, amb la seva població autòctona i els seus costums, va ser incorporada al comtat d’Urgell cap a la meitat del segle IX, sota el domini carolingi primer i com a dinastia independent una centúria després.

Etimologia

L'origen del nom Tuixent és incert, potser antroponímic i possiblement d’arrel iberobasca, encara que alguns autors el consideren un topònim d’arrel germànica que faria referència a un camí, potser l’antiga via que comunicava la vall alta del Segre amb la vall del Cardener i la Catalunya central. En documentació antiga dels segles IX a XII apareix amb diverses grafies: des de Toxende a Toxen, Tossen o Tuxen.

El nom de Josa, en canvi, derivaria del basc “jausi” (caure), semblant a vessant o vertent, que indicaria la seva primitiva ubicació a la falda del Cadinell.

Edat mitjana

Els noms de Tuxen i Iausa apareixen esmentats com a parròquies en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, datada l’any 819 i atribuïda posteriorment a l’any 839, però que ha resultat una falsificació posterior del primer quart del segle XI. Respecte a Tuixent, fa referència a l’actual església de Sant Esteve. En el cas de Josa es tracta de l’església de Santa Maria, al costat del cementiri, al vessant de davant de l’actual poble.

Pel testament del comte Borrell II l’any 993 Tuixent passa a ser propietat de Santa Maria d’Urgell, si bé la tinença efectiva no està documentada fins l’any 1024, després que el comte Ermengol I revoqués la cessió en testament del seu pare.

Aquesta dependència de la catedral d’Urgell va portar el poble a participar en els conflictes que enfrontaven el bisbat amb els homes del baró de Pinós, especialment els Josa, a finals del segle XII i començament del XIII. Conseqüència d’aquests enfrontaments, hi ha documentada, des de l’any 1192, la construcció d'un castell, del qual no en queda cap vestigi. En aquesta època es produeix el trasllat progressiu de la població, des d’un poblament semidispers a la concentració al voltant del nucli fortificat.

Tuixent i el seu castell van estar involucrats en les lluites del bisbat contra els comtes de Foix, que eren també vescomtes de Castellbò, a la segona meitat del segle XIII. També contra els barons de Pinós, a mitjans del segle XIV, lluites que van finalitzar quan el baró de Pinós va vendre al bisbat, l’any 1371, totes les seves possessions a la vall de la Vansa, amb l’excepció de Josa.

El primer esment del castell de Josa es troba en un document de l’any 1108. Però deu anys abans ja apareix el primer membre del llinatge dels Josa, vinculat als senyors de Lavansa com a vassall seu, que va consolidar una dinastia pròpia com a responsables del castell, sota la dependència feudal dels barons de Pinós.

Aquesta dinastia va jugar un paper cabdal a la vall de la Vansa, aliats amb els vescomtes de Castellbò. Aquests estaven enfrontats al bisbat d’Urgell per la preeminència a l’Alt Urgell, una vegada els comtes d’Urgell van traslladar la capital a Balaguer, i també pels conflictes derivats de la lluita contra la dissidència càtar. Josa va ser un dels nuclis principals a partir dels que s’articularia l’Església càtara al sud dels Pirineus, on van ser-hi acollits dirigents de la mateixa. Després de diversos enfrontament bèl·lics amb tropes del bisbat d’Urgell, la dissidència va culminar l’any 1258 amb la condemna pòstuma de Ramon III de Josa pel Tribunal de la Santa Inquisició.

La dinastia dels Josa es va extingir, per falta de descendència el 1317, donant lloc a un conflicte per la jurisdicció sobre la baronia de Josa i la vall de la Vansa, que va concloure l’any 1342 passant a dependre dels barons de Pinós. Durant el conflicte Pere Galceran de Pinós va atorgar a la vila de Josa i els seus habitants els mateixos drets que tenia la vila de Bagà, on residien els barons, i els va prometre que no els separaria mai de la baronia de Pinós. Quan el 1371 el baró de Pinós va vendre al bisbat d’Urgell les seves possessions a la vall de la Vansa, Josa va quedar sota la jurisdicció dels Pinós.

Edat moderna

Tuixent va continuar, almenys fins a començaments del segle XIX, sota la jurisdicció senyorial del Capítol de la catedral d’Urgell, que nomenava els seus càrrecs de govern i en cobrava els censos. Durant aquest període el poble estava emmurallat i s’hi accedia per dos portals: el del Solà i el de la Roca o del Roser, a l’actual plaça Major.

La dependència senyorial de Josa va anar passant, fins al segle XIX i seguint els enllaços matrimonials i les herències, dels barons de Pinós als ducs de Cardona i als ducs de Medinaceli.

El període que va de finals del segle XVI a meitat del XVII es caracteritza per una successió de desgràcies naturals, males collites, fams i epidèmies, que van generar un descontentament general, amb enfrontaments entre bàndols i processos contra la bruixeria. Un d’ells va ser contra un matrimoni de Tuixent, els Cabdet, al primer terç del segle XVII.

Els dos pobles van estar afectats per l’acció del bandolerisme: un Guillem de Josa en va ser un dirigent important, a meitat del segle XVI, donant suport a l’autoritat senyorial davant les reclamacions pageses. I després, en l’enfrontament entre nyerros i cadells, des del 1580 al 1630: en un d’aquests enfrontaments es va produir la destrucció del llogaret de Mola, dins el terme de Tuixent, segons ha arribat per tradició oral.

L’any 1635 es va iniciar la guerra entre les corones francesa (Lluís XIV) i espanyola (Felip IV) que va afectar greument les terres del Pirineu i que es va encavalcar amb la que es coneix a Catalunya com a Guerra de Secessió o dels Segadors. Durant la mateixa, Tuixent, com bona part de l’Alt Urgell i de la zona pirenaica, va quedar durant uns anys sota domini de l’exèrcit francès fins a la Pau dels Pirineus (1659), en que va retornar a la corona espanyola.

Encara que el segle XVIII va suposar una època d’estabilitat, després de la Guerra de Successió, no es va poder evitar la implicació en l’anomenada Guerra de la Quàdruple Aliança, entre 1717 i 1720. La vila de Tuixent va ser incendiada i destruïda en bona part, a finals de 1719, en els combats entre els miquelets austriacistes, que donaven suport als francesos, i les tropes espanyoles que, des de Solsona van travessar la vall per a reconquerir la fortalesa de Castellciutat, que havia caigut en mans franceses.

Segle XIX

La tasca modernitzadora de la Constitució de Cadis de 1812 va permetre la implantació dels ajuntaments constitucionals sobre la base del poble i la parròquia. Així van néixer els ajuntaments de Tuixent i de Josa de Cadí, que es van consolidar a partir de 1820 i, sobretot, després de la reorganització de 1847.

El segle XIX va ser una època convulsa, marcada per nombrosos fets d’armes i Tuixent no en va ser una excepció. El 3 de gener de 1823, en el marc de la guerra de la Regència d'Urgell, a les acaballes del Trienni Liberal, uns 400 homes sota el comandament del capitost absolutista Jep dels Estanys van saquejar el poble, causant sis morts i una quarantena de ferits. Seguidament es van endur tots els homes al poble de Sant Llorenç de Morunys. Com a represàlia, el brigadier liberal Rotten va ordenar incendiar Sant Llorenç, permetent la fugida d’aquests homes. El març del mateix any, els absolutistes van incendiar el poble de Tuixent. Les hostilitats van seguir fins al juny del mateix any, amb l’arribada a Espanya dels Cent Mil Fills de Sant Lluís.

Potser aquests esdeveniments van influir en que Tuixent es mantingués en els decennis següents com un reducte liberal, fidel a la causa isabelina, a diferència dels altres pobles de la vall que eren carlins.

A la mort de Ferran VII i amb l’esclat de la Primera Guerra Carlina van tornar els aixecaments armats. El 3 i 4 de desembre de 1834 un sergent i dos membres de la milícia urbana de Tuixent (els “Urbans”), juntament amb uns altres 25 de la d’Organyà, van morir en l’incendi provocat pels carlins de l’església de Fígols d’Organyà, on aquells s’havien refugiat.

El juliol de 1835 els Urbans de Tuixent estaven a càrrec de la defensa de Fórnols, que el govern havia fet fortificar, però una traïció va permetre als carlins emparar-se del poble i la guarnició es va tancar a l’església de Sant Climent per a defensar-se; els carlins la van cremar amb els defensors a dins, entre vint i vint-i-cinc.

El 19 d’agost de 1835, uns sis mil carlins es van presentar a Tuixent per rendir-la en favor de la causa carlina. Després de 5 dies de setge i davant la resistència dels tuixentins, el 24 d’agost iniciaren l’atac, incendiant algunes cases extramurs. Amb l’arribada d’uns 600 homes dels pobles veïns (Gósol, Puigcerdà, Bellver, Prullans, Montellà i la Seu) i després de dues setmanes de lluites, els assetjadors es van retirar a Sant Llorenç. Els defensors, amb el poble parcialment destruït i sense poder mantenir el suport dels qui els havien alliberat, es van dirigir cap a la Seu d’Urgell per refugiar-s’hi.

El 17 de juliol de 1837 Tuixent va caure en mans de l’exèrcit carlí, en el curs d’una ofensiva general que va permetre el control de la muntanya central catalana i l’establiment a Berga de la capital d’un petit estat carlí català que va durar tres anys. Després d’avanços i retrocessos de les tropes carlines, la població va tornar a establir-se a Tuixent d’una manera definitiva l’any 1840.

La pacificació del territori no va arribar fins als últims decennis del segle, amb la fi de la Tercera Guerra Carlina i l’acabament de la conflictivitat a Espanya, i ajudat també per l’establiment de la Guàrdia Civil a Tuixent, documentada a finals del segle XIX.

Després d’haver estat suprimida la jurisdicció senyorial dels canonges del capítol d’Urgell, l’explotació de la fusta va ser motiu de controvèrsia entre canonges i veïns entre 1816 i 1818. Finalment va quedar en mans dels ajuntaments i els recursos aconseguits amb les periòdiques subhastes de fusta van permetre la prestació de nous serveis, com la portada d’aigües a Tuixent, amb la construcció de la font de la plaça Major l’any 1858 o la construcció de l’església de Sant Bernabé el 1846, al capdamunt del poble de Josa, sobre les ruïnes de l’antic castell.

El segle XIX també va estar marcat per canvis demogràfics notables. Si a principis de segle la població a Tuixent era de prop de 200 habitants i a Josa de 90 habitants, l'any 1857 s'assoleix el màxim històric de 847 i 382 habitants, respectivament. A partir d'aquesta data es produeix el fenomen contrari i la població decreix, causada per la migració de molts cap a zones industrialitzades (l’àrea metropolitana de Barcelona i la conca del Llobregat) i cap a Amèrica del Sud, especialment l’Argentina.

Segle XX

La caiguda progressiva de la població va anar reduint els recursos dels ajuntaments i va obligar a la rebaixa de despeses fixes, com ara el pagament dels mestres de Tuixent, que tenien cada vegada menys alumnes, i va comportar l’any 1901 la fusió de l’escola dels nens i la de les nenes en una sola de mixta.

Durant la Guerra Civil es van enregistrar alguns desordres i, a Tuixent, la crema d’imatges i arxius de l’església durant les primeres setmanes del conflicte, però sense arribar mai a la virulència assolida en altres territoris veïns.

Acabada la Guerra Civil, el territori va ser lloc de pas de maquis, procedents del sud de França, que pretenien dur a terme accions armades per enderrocar el règim del general Franco. La tardor de 1944 va tenir lloc un violent xoc armat a Cerneres, llogaret del municipi de Josa a la capçalera de la vall, entre prop d’un centenar de maquis i tropes de l’exèrcit espanyol que acabà amb la fugida dels maquis. La presència de maquis, però, va continuar esporàdicament fins més enllà dels anys quaranta.

Cap a l’any 1950 es va obrir la carretera a Tuixent per Coll de Port, primer sense asfaltar. Posteriorment, es va fer la prolongació fins Adraén, obrint la comunicació amb vehicles de motor fins a la Seu d’Urgell, tram que no es va asfaltar fins als darrers anys del segle. Això va permetre introduir noves activitats econòmiques al poble: una serradora, desapareguda al cap de pocs anys, i la producció de llet que es portava a les fàbriques de la Seu amb un servei de transport, anomenat “la lletera de Tuixent”, que s’ha mantingut fins als nostres dies.

L'any 1973 es va produir, a instàncies del govern civil de la província, la unió dels municipis de Tuixent i de Josa de Cadí, amb l’actual nom de Josa i Tuixent.

La caiguda de la població va tocar fons a la dècada de 1980 i des de llavors s’ha mantingut més o menys estabilitzada, amb l’aportació de nouvinguts dedicats a una nova economia de serveis, reforçada amb l’obertura de les pistes d’esquí de Tuixent-la Vansa l’any 1981 i la inauguració del Parc Cadí-Moixeró dos anys més tard. Aquest canvi en l’estructura productiva del municipi es va veure reforçada amb les noves normatives derivades de la integració d’Espanya a la Unió Europea, que van implantar el sistema de quotes lleteres que desincentiven la producció de les explotacions més petites i menys rendibles, abocant la transformació de la ramaderia cap a les vaques de carn.